L’estigma a la comunitat xinesa, l’altra cara del coronavirus

a Opinem/Vida

La vergonya que passen les persones asiàtiques a Catalunya

A Catalunya hi ha una comunitat xinesa de més de 50.000 persones. Es tracta d’una immigració econòmica, que ha vingut a progressar lluny del seu país d’origen. La primera onada va ser fruit de l’efecte crida dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992 i s’ha anat consolidant.

Normalment són persones que arriben soles i que, amb el temps, fan viatjar també la família per establir-se aquí. La seva integració no ha estat sempre fàcil, en bona mesura per la distància cultural: llengua, costums, religió, hàbits… Però tampoc no s’han produït conflictes greus amb la població autòctona, més enllà de la pervivència d’alguns tòpics amb escàs fonament i que cal denunciar i combatre.

En tot cas, a aquesta situació s’hi afegeix ara la realitat del coronavirus, que està generant, per primer cop, una mena d’absurd rebuig totalment irracional, ja que no és un virus tan letal com  es creu perquè es menys letal que la grip comí.

La forta repercussió mediàtica de l’epidèmia, centrada en el focus originari de la Xina, acompanyada de les mesures de prevenció a escala internacional que s’han posat en marxa a partir de l’alerta de l’Organització Mundial de la Salut, ha generat una estigmatització simplista de la població xinesa que viu arreu, alguns símptomes de la qual també s’estan donant a Catalunya. Fins al punt que part de la població, ni que sigui inconscientment, des de fa uns dies freqüenta menys els negocis xinesos.

Tot plegat té poc sentit. Ens hauria de fer més aviat vergonya el que està passant. Respon a un instint primari que no aguanta cap anàlisi racional. Les persones a vegades actuem així, sí, però faríem bé de no deixar-nos portar per aquestes falses intuïcions que, mal portades, poden donar peu a actituds racistes.

El coronavirus no pot portar a assenyalar tot un col·lectiu. Igual com, en relació amb la població xinesa, no tenen fonament les llegendes negres que tradicionalment s’han fet córrer, com ara la que explota el suposat misteri que hi hauria rere el fet que no s’enterrin aquí. Simplement encara és una comunitat relativament jove i, alhora, molts, si poden, aspiren a tornar al seu país i morir allà.

BIOGRAFIA Catalá Hola, em dic Lucia Penya Roda, tinc tretze anys i actualment visc a Mataró. Ara mateix faig segon ďESO a ľInstitut Les Cinc Sènies de Mataró. La meva afició és el waterpolo, apart en el meu temps lliure m'agrada estar amb els meus amics, mirar pel·lícules, series i escoltar música. Per ultim de gran m'agradaria ser metge ja que m'encanta llegir articles relacionats amb la ciència i aprendre coses noves.

Castellano Hola, me llamo Lucía Penya Roda i tengo trece años, y actualmente te vivo en Matarò. en este momento hago segundo de ESO en el instituto Les Cinc Senies de mataro. Mi afición es el waterpolo, aparte en mi tiempo libre me gusta estar con mis amigos, ver películas, series y escuchar música. Por último de mayor me gustaría ser médico ya que me encanta leer artículos relacionados con la ciencia y aprender cosas nuevas.

English Hi. I'm Lucia Penya Roda, I'm 13 years old and actually, I'm living on Mataró. Actually, I'm at second of ESO at the high school of Les Cinc sénies de Mataró. My hobbies are Waterpolo and I also like watching movies, listening to music and spend my free time with my friends. I'd like to be doctor because I like reading about science and learn new things.